15-M

que tot està per fer i que tot és possible

transports de la utopia

Els teus ulls negres parlen per si sols.
Vols canvi, crides canvi i riem del avorrit parlar de la jaqueta marró.
Què necessites? Què vols? Atur, diners, crisis.
I el fum del teu cigarro que m'ho fa oblidar. La vida va més enllà.
Dibuixes el demà en les escales d'Urquinaona, graves - entre les passes- promeses d'un foc imminent. Cordons, ampolles, mocadors, arracades d'un euro.
El haver-te conegut em fa (re)viure, em fa somriure.

Dolç-infinita

Farà 4 anys vaig perdre d’una manera sobtada el que havia sigut, des de que tinc memòria, una de les parts més solides del meu dia a dia; de cada un dels mil bocins del meu jo.
L’atzar va barrejar-se amb una corba inesperada i l’absència d’un cinturó que, hores més tard, faria tant de mal.
I era ella.
Ella amb els cabells arrissats i els ulls marrons. Ella de metre cinquanta i unes bambes all star.
I era ella, ella i aquells només 14 anys d’història.
Amb el pas del temps he descobert que els condicionals fan més mal que servei, hipotetitzar sobre un batec que mai arribarà és fer castells a l’aire, és navegar en un estany.
Així que no em recrearé a parlar de lo fantàstica que era, de lo molt que me l’estimava o de lo millors amigues que ens sentíem. En lloc de totes aquestes divagacions, escriuré sobre allò que m’ha aportat. Relataré la manera, la eina apriorística i aposteriorística, mitjançant la qual aquell fet em va fer canviar la manera de ser, de concebre el món i allò que m’envolta.
Al perdre te’n adones de lo guanyat, de la magnitud del buit i l’esplendor d’allò que ho omplia; la vida.
Seria massa utòpic caminar pensant sempre en la operació de tot el que comporta respirar. D’allò que pot equivaldre el batec del teu cor.
Però no està de més donar-li el valor que es mereix.
Molts cops caminem pel món massa preocupats per allò que som, serem o volem ser. Preocupats perquè just s’ha posat a ploure quan sorties de casa i no dúiem el paraigües. Preocupats perquè has suspès aquell examen, preocupat pel tic-tac del rellotge i el metro que no acaba d’arribar.
Preocupats, sovint amb preses i un etern desig a mai quedar satisfets.
Sent jo fins i tot, a vegades, l'exemple: l'inconformisme que bombeja la sang, la defensa d'una realitat variant, el bulliment d’un canvi, de la revolució interna de cadascú. La defensa d'uns valors, la defensa d'una filosofia, potser uns “ideals”.
Però els extrems no són bons i tot, en la seva mesura, és beneficiós. Aferrar-se a un etern “ vull més” et condueix a ports malmesos pel dogmatisme.
I és que correm ( que no caminem) pel pas del temps amb els ulls closos, sense adonar-nos que som subjectes pacients, agents receptors de tot allò que ens ve.
Se’ns oblida, de tant en tant, aquesta capacitat innata que tenim tots, dins nostre, per fer moure el món. Per fer canvia el sentit de les coses. El blanc no té perquè se blanc si tu, avui, el vols veure gris. O blau. O rosa. O verd.
Tot el cromatisme està a l’abast de les teves mans.

Rizoma

L’albanes del meu món s’ha transformat en arrel.Les flors no.
Sense arrels s’instaura el terreny dels conceptes abstractes, de les no-realitats presents.
Amb no-aigua es crea l’aliment dels deliris del demà: sense i amb tot. Varietat irracional, variable (i)lògica. (Re)viure del moment.
La petita flor no té nom, no te edat, no te sexe. La petita flor és ( i prou?).